El desenvolupament progressiu del dret internacional respon a necessitats econòmiques, socials i polítiques. Les noves convencions i les resolucions del Consell de Seguretat tenen un impacte en el dret internacional, com ho fa la pràctica real dels Estats, que genera precedents. Els “faits accomplis” (fets consumats) evolucionen i es converteixen en dret. Els Estats de facto que se separen d’altres Estats funcionen en la comunitat internacional com a entitats estatals, encara que no gaudeixin de reconeixement internacional – ex factis oritur jus.

Si bé la Carta de l’ONU funciona com una mena de Constitució mundial, i l’article 103 és inequívoc en estipular que la Carta preval sobre tota la resta de tractats, la narrativa política no sempre s’ajusta a aquesta legalitat. Existeix un grau de “fragmentació” en el dret internacional, que els Estats invoquen interessadament per aplicar el dret internacional de forma selectiva, violant els principis generals del dret, no per accident, sinó de manera deliberada i calculada, només per veure si poden sortir-se amb la seva. Qualsevol observador confirmarà que l’aplicació del dret internacional à la carte ha estat comú en el passat, com ho és en el present. En absència de mecanismes de compliment eficaços, els Estats seguiran violant el dret internacional amb tota impunitat, inclús en qüestions de Ius Cogens, per exemple ignorant la prohibició de l’ús de la força, establerta en l’article 2 (4) de la Carta de l’ONU.

En el dret internacional del segle XXI, el dret d’autodeterminació juga i seguirà jugant un paper crucial. És un principi clau d’un ordre internacional pacífic, democràtic i equitatiu. El meu informe de 2014 a l’Assemblea General està dedicat per complet a la premissa que la realització del dret d’autodeterminació és una estratègia vital de prevenció de conflictes.

L’informe demostra que, des de 1945, innumerables guerres han tingut el seu origen en la injusta negació de l’autodeterminació, i argumenta que les Nacions Unides haurien d’haver exercit la seva responsabilitat en virtut del Capítol VII de la Carta de l’ONU, i adoptat mesures preventives per evitar el desencadenament de les hostilitats que han posat en perill la pau local, regional i internacional. D’acord amb l’objectiu general de les Nacions Unides d’aconseguir una pau sostenible, l’ONU podria i hauria d’oferir els seus bons oficis per facilitar el diàleg i, quan sigui escaient, organitzar referèndums d’autodeterminació. Així, el fet que els referèndums d’autodeterminació a Etiòpia / Eritrea, Timor Oriental i Sudan s’organitzessin només després de la mort de desenes de milers d’éssers humans ha contribuït a la pèrdua de prestigi de les Nacions Unides i de la comunitat internacional en general.

Els titulars del dret d’autodeterminació són tots els pobles. L’Article 1(1) comú del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, i del Pacte sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals, estipula que “tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació”. Ni el text ni els travaux preparatoires limiten l’abast de “pobles” als que viuen sota el domini colonial o pateixen una altra forma d’ocupació. D’acord amb l’article 31 de la Convenció de Viena sobre el Dret de Tractats, “tots els pobles” significa precisament això, i no es pot restringir arbitràriament. És cert que el concepte de “pobles” mai s’ha definit de forma concloent, a pesar del seu ús freqüent en els fòrums de les Nacions Unides.

Els participants en una reunió d’experts de la UNESCO sobre l’autodeterminació de l’any 1998, varen refrendar el que s’ha anomenat la “definició Kirby”, que reconeix com a “poble” a un grup de persones amb una tradició històrica comuna, una identitat racial o ètnica, una homogeneïtat cultural, una unitat lingüística, una afinitat religiosa o ideològica, una connexió territorial, o una vida econòmica comuna. A això s’ha d’afegir un element subjectiu: la voluntat de ser identificat com a poble i la consciència de ser-ho. Un poble ha de ser numèricament major que una mera “associació d’individus dins de l’Estat”. La seva reivindicació esdevé més convincent si han establert institucions o altres mitjans d’expressió de les seves característiques i identitat comunes. En un llenguatge planer, el concepte de “pobles” abasta les minories ètniques, lingüístiques i religioses, a més dels grups identificables que viuen sota dominació estrangera o sota ocupació militar, i els grups indígenes que es veuen privats d’autonomia o sobirania sobre els seus recursos naturals.

D’acord amb l’Article comú 1(3) dels Pactes, els titulars de les obligacions que comporta el dret d’autodeterminació són tots els Estats Parts en els Pactes, que no només tenen prohibit interferir en l’exercici del dret, sinó que “han de promoure” la seva realització de forma proactiva. En altres paraules, els Estats no poden triar segons els seus capricis i no tenen la prerrogativa de concedir o denegar les reivindicacions d’autodeterminació ad libitum. No només han de respectar aquest dret, sinó aplicar-lo. A més, en el dret internacional modern, l’autodeterminació és un compromís Erga Omnes estipulat en nombrosos articles de la Carta de l’ONU i en innombrables resolucions del Consell de Seguretat i de l’Assemblea General. L’empoderament dels pobles per gaudir dels drets humans sense discriminació i exercir un cert grau d’autogovern és crucial per a l’estabilitat nacional i internacional. En cas contrari, seguirà existint un important potencial de conflicte. Tot i que l’autodeterminació ha sorgit com un dret de Ius Cogens, superior a molts altres principis del dret internacional, inclosa la integritat territorial, no és autoexecutable. Hi ha hagut molts reclamants legítims del dret d’autodeterminació que han vist denegat el seu dret amb impunitat per les potències ocupants. Altres, que tenien tots els elements per exercir-lo, han lluitat valentament per la seva cultura i identitat i han patit la privació de drets i fins i tot el genocidi. I altres, en canvi, han aconseguit obtenir la seva independència, però només després d’una guerra en el que centenars de milers, o fins i tot milions d’éssers humans, han perdut la vida.

Els agradi o no a alguns líders polítics del món, els estats de fet poden afirmar -i de fet, aixi ho fan- la seva legitimitat democràtica, ja que les seves poblacions han actuat en compliment del dret d’autodeterminació, i tenen dret a la plena protecció del règim dels tractats internacionals de drets humans. La solució de l’impasse (estancament o punt mort) només es pot aconseguir mitjançant la negociació pacífica, atès que l’ús de la força armada contra l’autodeterminació violaria nombrosos tractats internacionals, inclosa la Carta de l’ONU, els pactes de drets humans i els Convenis de Ginebra. Seria una «ultima irratio». És important subratllar que, quan es tracta de drets humans, no hi ha “forats negres legals” i que el règim dels tractats de drets humans preval en les zones de conflicte i la població de tots els Estats de fet gaudeix de protecció en virtut del dret internacional consuetudinari dels drets humans.

Certament, no hem de perdre de vista que algunes aspiracions genuïnes a l’autodeterminació són manipulades o explotades per Estats veïns o per potències estrangeres amb la finalitat de fomentar el separatisme. Alguns Estats treballen activament per fomentar el separatisme en altres llocs, fora del seu territori. El mètode de “divideix i venceràs” segueix sent una eina de la política de poder internacional. Però no es poden negar els drets pel potencial d’abús – abusus non tollit usum!

Les Nacions Unides podrien fer una contribució considerable a la pau duradora i la prevenció de conflictes convocant una conferència internacional per a revisar la situació dels Estats de facto, amb la finalitat de regularitzar el seu estatus, de manera que les seves poblacions no romanguin indefinidament en un limbe. En efecte, tenim el deure d’empoderar aquestes poblacions per tal que puguin accedir a tots els beneficis de ser membres de la família de les Nacions Unides.

Alfred de Zayas,

Professor de Dret Internacional i expert independent en pro de la promoció d’un ordre internacional democràtic i equitatiu de Nacions Unides.

 

Font: Revista New Special