Ja fa temps el CCN va vaticinar que l’Estat espanyol sortiria derrotat de tots els procediments plantejats contra polítics catalans davant els tribunals a Europa i a la resta del món. De fet, els òrgans jurisdiccionals internacionals tindrien molt a perdre si seguissin la tesi Rubalcaba i malbaratessin el seu prestigi posant-se al servei de la unitat d’Espanya per damunt de qualsevol altra consideració.
Les darreres decisions dels tribunals i dels òrgans judicials internacionals, entre ells el TGUE de Luxemburg, el Comitè de Drets Humans del Consell d’Europa i el Grup de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides, han evidenciat les reiterades violacions de drets fonamentals per part de l’Estat espanyol i conseqüentment, han recomanat l’alliberament dels presos polítics catalans. Tanmateix, el Comitè de Drets Humans del Consell d’Europa encara qualifica d’inconstitucional i il·legal el referèndum de l’1-O (punt 8.3). I al nostre entendre, aquest és el veritable problema que encara ningú ha gosat abordar.
El CCN sempre ha defensat que la tàctica processal de defensar-se de les imputacions de rebel·lió, sedició i malversació, obviant que el veritable objectiu de l’Estat espanyol era negar el dret del poble català a l’autodeterminació, per acabar davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg, no duria enlloc. En el millor dels casos, el TEDH es limitarà a anul·lar les sentències dels jutges espanyols i demanar que es repeteixin els procediments processals tal com va resoldre en el cas Otegui. Aquesta estratègia ens aboca a reviure experiències passades i no impedirà que els presos polítics hagin de continuar complint la seva condemna fins a la decisió definitiva d’Estrasburg o fins que pactin la seva amnistia amb l’Estat espanyol, a saber a canvi de què…
El sistema judicial espanyol no és independent dels tribunals de la UE (TJUE i TGUE) atès que formen part del sistema judicial del conjunt de la UE, per tant, els jutges espanyols estan obligats a respectar les seves decisions i jurisprudència. A diferència del TEDH (que es limita a interpretar la Convenció Europea de Drets Humans), les normes de la UE incorporen el dret a l’autodeterminació (art. 2 TUE). D’escreix, el TJUE de Luxemburg ja té jurisprudència sobre aquest dret concretament sobre el cas del dret d’autodeterminació del poble sahrauí.
Contràriament al que puguin dir al Consell d’Europa d’Estrasburg, el referèndum de l’1-O no va ser il·legal, perquè la legalitat constitucional a Catalunya no és només espanyola, sinó també europea. I a dalt de tot de l’edifici de legalitat constitucional europea s’hi troba el dret a l’autodeterminació, com estableix l’art. 1 comú dels Pactes de Drets Humans, que també és una norma europea, que vincula al Tribunal Suprem, al Tribunal Constitucional…i també al Govern i al Parlament de Catalunya.
El CCN celebrem totes les victòries del sobiranisme davant de tribunals internacionals. Però considerem que la millor estratègia és aquella que permet dur la iniciativa i no només defensar-se dels atacs de la fiscalia espanyola. Si bé és cert que l’Estat espanyol ha estat criticat – i potser serà condemnat – pels tribunals europeus, per la repressió política exercida contra catalans, ningú fins ara l’ha denunciat per negar un dret universalment reconegut, i a l’hora, voler reprimir-lo, com és el dret d’autodeterminació del poble català. Per això, l’autèntica batalla jurídica de l’independentisme ha de tenir com a objectiu reclamar el dret de Catalunya a exercir l’autodeterminació.
Tanmateix, la classe política sobiranista i els successius governs col·laboracionistes autonòmics sorgits de l’obediència i submissió al 155 semblen haver renunciat a defensar el dret a l’autodeterminació del poble català, donant tot el protagonisme del relat dels indults als presos polítics i als represaliats. Tot plegat és un parany: un instrument d’enginyeria social amb la finalitat de desmobilitzar la ciutadania i apartar-nos del camí de la sobirania.
Ara, la pilota és a la teulada de la Generalitat. La Conselleria de Justícia, bé podria plantejar una consulta prejudicial al TJUE i demanar la intervenció urgent de la Comissió Europea, com a garant dels drets dels ciutadans europeus. I, alhora, com a mesura de protecció provisional, podria ordenar perfectament l’alliberament dels presos invocant el compliment dels dictàmens dels òrgans competents de les Nacions Unides anteriorment esmentats. Però no ho farà.
L’estratègia de defensar l’alliberament dels presos polítics, mitjançant indults o amnisties situa la independència de Catalunya en l’agenda política, però no com a dret a protegir, sinó com a objecte d’intercanvi que en el millor dels casos adoptarà la forma d’un referèndum tutelat sobre qualsevol cosa no posi en qüestió la sobirania de Catalunya i la unitat política del nostre poble.