El desenvolupament progressiu del dret internacional ha fet avançar gradualment l’ideal de l’autodeterminació dels pobles, des del concepte inicial d’autonomia, en els 14 punts de Woodrow Wilson fins a la descolonització I el reconeixement del dret de secessió com a últim recurs quan l’autodeterminació interna no es pot assolir.
Segons l’Opinió Consultiva de la Cort Internacional de Justícia sobre Kosovo, una declaració unilateral d’independència no vulnera el dret internacional. La separació de Kosovo de Sèrbia ha establert un important precedent en el dret internacional que és invocat per molts pobles que aspiren a la independència, inclosos els Kashmiris, els Kurds, els Tàmils i els Catalans. Si bé el reconeixement és declaratori i no constitutiu per assolir la condició d’estat, correspon a l’interès de la comunitat internacional d’acollir els Estats de facto a les Nacions Unides i permetre’ls d’aquesta manera que s’adhereixin als convenis de les Nacions Unides, especialment al sistema dels tractats de drets humans. Els elements de la condició d’estat són objectius: un territori definit, una població, un govern amb capacitat d’establir relacions amb altres Estats. Els nous Estats han de ser econòmicament viables i respectar els drets humans i el dret internacional.
Avui dia, el dret internacional reconeix l’autodeterminació com una norma peremptòria (ius cogens). Els detentors d’aquest dret són els pobles; L’autodeterminació no és una prerrogativa que puguin atorgar o denegar els Estats. L’autodeterminació és una expressió de la democràcia, alhora que la democràcia és una modalitat d’autodeterminació. Tanmateix, aquest dret, com tots els drets, no és auto executori. Requereix l’exercici del control efectiu del territori, que, a vegades, només es pot assolir després de lliurar amb èxit una guerra, com al Bangladesh l’any 1971, o bé pot fracassar com en el cas dels Tàmils de Sri Lanka l’any 2009.
A l’exercici del dret d’autodeterminació s’hi han oposat i s’hi segueixen oposant impunement alguns Estats poderosos. De forma semblant, la prohibició de ius cogens de l’ús de la força que s’estableix a l’article 2 (4) de la Carta de les Nacions Unides també és vulnerada impunement amb excessiva freqüència, com va ser el cas de la invasió i el bombardeig il·legal de l’Iraq l’any 2003, que Kofi Annan, el Secretari General de les Nacions Unides, va denunciar correctament com una “guerra il·legal”. La violació del dret d’autodeterminació o de la prohibició de l’ús de la força no disminueixen la força legal de la norma. Només fan palesa, una vegada més, la manca de mecanismes de compliment en el sistema de les Nacions Unides I el fet que, sovint, els crims de guerra i els crims contra la humanitat no són sancionats.
La integritat territorial és un principi central del dret internacional i de les relacions internacionals, que és especialment important quan reforça la pau i l’estabilitat. El principi està relacionat amb la prohibició de l’ús de la força de l’article 2 (4) de la Carta de l’ONU, reafirmat per les resolucions de l’Assemblea General 2625 sobre les Relacions d’Amistat i la 3314 que conté la Definició d’Agressió. El principi d’integritat territorial significa que cap Estat no pot atemptar contra la integritat territorial de cap altre Estat. Tanmateix, aquest principi no pot ser invocat contra un poble que vol exercir l’autodeterminació. La seva aplicació és externa, contra les amenaces de l’exterior, no les interiors atès que això seria incompatible amb l’article 1 del Pacte Internacional sobre els Drets Civils i Polítics i del Pacte Internacional sobre els Drets Econòmics, Socials i Culturals I no podria justificar el sotmetiment de pobles, minories o persones que viuen en condicions d’ocupació.
Quan un poble vol exercir la seva autodeterminació interna o externa, la comunitat internacional hauria de facilitar la seva realització I d’aquesta manera evitar que una disputa local esdevingui una amenaça per la pau regional o internacional. En cas de conflicte entre el principi d’integritat territorial I l’autodeterminació, preval aquesta darrera.
Atendre l’aspiració dels pobles a l’autodeterminació de manera oportuna és una mesura important per a la prevenció dels conflictes, com fan paleses les nombroses guerres que han tingut lloc des de 1945 que han estat originades en el refús de l’autodeterminació. La millor manera de saber si una població vol autonomia o independència és mitjançant l’organització d’un referèndum. Les Nacions Unides van organitzar aquesta mena de referèndums a Etiòpia/Eritrea, Timor Leste i Sudan del Sud, però només després que desenes de milers de persones haguessin mort en guerres, tanmateix hauria estat millor que haguessin actuat a temps com a mitjancers i organitzar referèndums amb garanties i supervisió suficients.
Alguns escrits antiquats sobre dret internacional han provat de “congelar” el desenvolupament progressiu del dret internacional, pretenent que l’autodeterminació només sigui aplicable a la descolonització. Tothom que conegui el desenvolupament històric de la norma, forçosament ho negarà perquè el Dret és una disciplina viva. Ja no vivim en els dies dels pronunciaments pietosos de la Societat de Nacions, i del sistema de protecció de les minories. L’article 3 de la Carta Atlàntica de 1941 ho afirmava sense embuts, i va ser consagrat en l’article 1(2) de la Carta de les Nacions Unides el capítol XI relatiu als pobles no autogovernats.
El que ha tingut lloc després ha estat un desenvolupament constant cap al reconeixement que cal deixar que els pobles decideixin els seus futurs mitjançant un plebiscit o un referèndum. Recordem la Resolució 47 del Consell de Seguretat sobre un Plebiscit al Kashmir, la Resolució 194 (III) de l’Assemblea General sobre la Descolonització (1960), la guerra sobre l’autodeterminació fallida dels Igbos per la independència de Biafra 1 (967-70) la declaració d’independència de Bangladesh el 1971 I la guerra entre el Pakistan i l’Índia, l’entrada en vigor del Pacte Internacional sobre els Drets Civils i Polítics i del Pacte internacional sobre els Drets Econòmics, Socials I Culturals l’any 1976, l’article 1 comú d’ambdós proclama l’autodeterminació dels pobles. El món també va veure l’establiment de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) mitjançant la resolució del Consell de Seguretat 690 (1991), el referèndum d’independència i la secessió de Nagorno Karabakh el 1988, i les guerres posteriors contra Azerbaidjan de 1992-94, que van incloure la mediació de l’OSCE. La dissolució de la Unió Soviètica en 15 repúbliques va fer palès que els Estats poden efectivament separar-se i permetre el funcionament efectiu de nous membres de la comunitat internacional. Els anys 1991-92 van donar pas a guerres i declaracions unilaterals d’independència a Abkhàzia i Ossètia de Sud, les declaracions unilaterals d’independència de les regions separatistes de Iugoslàvia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, I Macedònia després de conflictes armats. També vàrem assistir a la separació amistosa de les repúbliques de Txèquia I Eslovàquia el 1993, el referèndum d’Eritrea del 1993, el referèndum d’autodeterminació de Quebec del 1995, el bombardeig de Sèrbia per l’OTAN i el desmantellament de la seva integritat territorial l’any 1999, el referèndum d’independència de Timor Leste de 1999, el referèndum de Montenegro de 2006, la guerra fallida d’independència dels Tàmils de Sri Lanka de 1983-2009, la declaració unilateral d’independència de Kosovo de 2008 I l’Opinió Consultiva de la Cort Internacional de Justícia de 2010, el referèndum de Sudan del Sud de 2011, el referèndum de Crimea de 2014 I la seva reincorporació a Rússia, la separació de facto de Donetsk i Lugansk d’Ucraïna el 2014, el referèndum d’Escòcia de 2014, el referèndum Kurdistan de 2017, el referèndum de Catalunya de 2017, etc.
La llista de pobles que encara aspiren a l’autodeterminació -inclosos els pobles indígenes d’Àsia, Àfrica, els Estats Units, Canadà, Alaska, Hawaii, Rapa Nuí, Papua Occidental, les Moluques, els Mapuches de Xile, els Bubis de Fernando Poo- és llarga. Sense cap dubte, és del nostre interès no amagar el cap sota terra, preveure les necessitats d’aquests éssers humans i proposar solucions, cadascuna en el seu moment oportú.
A partir d’ara, les Nacions Unides, la Unió Europea, l’Organització d’Estats Americans, la Unió Africana, l’OSCE i altres organitzacions internacionals haurien de desenvolupar “mecanismes d’alerta primerenca” i oferir la seva mediació i bons oficis per resoldre les disputes en matèria d’autodeterminació abans que degenerin en conflictes violents. L’autodeterminació pot ser exercida internament en forma de federalisme amb un ample grau d’autonomia, o bé com autodeterminació externa per la via de la secessió. L’opció democràtica mitjançant un referèndum és la forma preferida d’exercir aquest dret que és tan essencial per a la pau sostenible.
© Alfred de Zayas, Expert Independent de l’ONU per a la Promoció d’un Ordre Democràtic Internacional.
Carta original: AdZ self-determination today.
La data de publicació és: 16-10-2017