Catalunya s’independitza. Això és un fet. I accedirà a la comunitat internacional com qui puja a un tramvia esvalotat i en plena marxa. El món ens obrirà la porta un segon a tot estirar, però no s’aturarà a esperar que ens hi fem un lloc. Abans d’accedir-hi, haurem de saber al costat de qui volem asseure’ns i, per això, hauríem de definir què pot aportar un país petit i inexpert com el nostre, a una comunitat internacional cada vegada més deshumanitzada i en constant ebullició.
En relació al procés sobiranista, els objectius de les delegacions de la Generalitat a l’exterior són, fonamentalment tres: assegurar el reconeixement internacional de la República de Catalunya per part de l’Estat amfitrió, assegurar-ne la transmissió dels tractats bilaterals i coordinar l’accés de Catalunya als organismes intergovernamentals de caràcter multilateral amb seu al territori de l’Estat amfitrió. En aquest sentit, Ginebra, amb tot just 190.000 habitants, esdevé un autèntic hub en les relacions internacionals de qualsevol Estat, ja que s’hi concentren gairebé 200 organismes multilaterals de tota mena i condició. Molts d’ells són les màximes autoritats mundials en àmbits com la promoció i protecció dels Drets Humans, el desarmament o els refugiats. Són qüestions a les quals, com a persones, no podem quedar indiferents; per humanitat sí, però també perquè afecten directament al nostre règim de drets i llibertats fonamentals. Tanmateix, no hi podrem fer gran cosa mentre siguem la regió perifèrica d’una Espanya que bloqueja qualsevol iniciativa solidària encaminada a minimitzar el patiment humà.
Recentment, Ban Ki–Moon, secretari general de les Nacions Unides, comparava la crisi humanitària de Síria amb un escorxador, després de l’atac de les forces governamentals a un hospital. Una imatge molt gràfica que hauria d’ajudar a despertar la consciència de la vella Europa, vilment abandonada pel Regne Unit, on nacions recentment alliberades s’entesten a viure entre filferros electrificats en nom d’una malentesa seguretat; mentre l’Europa benestant, benpensant i ben parida (sic) es reparteix quotes de refugiats per després incomplir-ne els compromisos assumits. Al costat de qui volem asseure’ns? Ocasionalment, quan no es troben bons companys de viatge, paga la pena viatjar tot sol.
Una vegada proclamada la independència, els delegats de la Generalitat a l’exterior hauran de presentar les cartes credencials davant els caps d’Estat i de govern de l’Estat amfitrió. Aleshores, esdevindran ambaixadors. A partir d’aquell moment les delegacions catalanes a l’exterior podran assumir totes les competències i funcions pròpies d’una autèntica ambaixada; sabent, això sí, que darrere els nomenaments dels seus caps no hi ha d’haver únicament la voluntat de promoure ningú perquè vagi omplint el seu currículum, sinó la voluntat d’engegar projectes que permetin aportar a Catalunya el seu granet de sorra a la comunitat internacional.
Al meu entendre, a la delegació de Ginebra li correspondria liderar l’aportació catalana a la gestió de la crisi dels refugiats sirians, en coordinació amb l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), L’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris (OCHA), el Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) i, no cal dir-ho, el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), entre altres.
La millor manera d’accedir a Schengen no és demanant als seus membres un tracte recíproc vers els nacionals catalans residents a l’estranger, d’aquell que Catalunya oferirà als estrangers residents al nostre territori. La millor manera, és acceptant-ne com a propis els compromisos assumits i incomplerts pel govern espanyol en l’àmbit de la crisi dels refugiats.
Tanmateix, caldrà el ferm compromís de la societat d’acollida. I caldrà apel·lar novament, a la capacitat de mobilització i d’organització de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), d’Òmnium i de l’Associació de Municipis per a la Independència (AMI), perquè us puc assegurar que serà una tasca ingent. Un motiu més perquè aquells ajuntaments que encara no ho hagin fet, associïn a l’AMI.
L’objectiu no ha de ser altre que acollir temporalment a ferits de guerra i a refugiats menors d’edat, a fi d’educar-los en els valors de la democràcia, la tolerància i el respecte a la diferència; formar els futurs arquitectes, metges, enginyers, mestres… que algun dia hauran de reconstruir el seu país. I si per un atzarós infortuni mai hi poguessin tornar, de segur que ens ajudaran a reconstruir el nostre.
Però per aconseguir-ho, abans haurem de superar una nova cita amb les urnes, per decidir d’una vegada per totes, si volem o no volem ser… millors persones.
La data de publicació és: 13-10-2016