Catalunya és el motor de l’Estat Espanyol. Amb un 6% del territori, i un 16% de població genera el 20% de la seva Riquesa. El grau d’obertura exterior  de l’economia catalana és superior al resta de les regions europees més industrialitzades, generant el 25% de les exportacions de tot l’Estat. Les inversions estrangeres a Catalunya són del 20% , i més del 30% de les filials estrangeres són a territori català. El rati de funcionaris per milió d’habitants és el més reduït de l’Estat Espanyol. Catalunya atrau el 25% de tot el turisme de l’estat i Barcelona és internacionalment reconeguda i és la 8a. ciutat europea més atractiva per a la inversió estrangera segons l’European  Atractiveness Survey 2015. (…)

Aquestes son algunes dades de l’economia catalana, que sens dubte podríem ampliar. Catalunya disposa d’uns fonamentals molt sòlids que li  permeten augurar un futur molt optimista.

I si això és així, per què cal canviar-ho? Per què endinsar-nos en un camp desconegut com és la independència?

Per què no seguir igual com fins ara si, amb les dades a la mà, som una de les regions més desenvolupades i amb més  futur de l’Estat Espanyol?

Aquesta és la pregunta que es fan molts catalans, que entenen els avantatges d’ésser un Estat, però veuen en el procés d’independència molts riscos i incerteses. I curiosament és tot el contrari.

Riscos és el seguir dins d’un dels Estats més endeutats; riscos són el continuar amb una política d’infraestructures basada en criteris polítics i no econòmics; riscos són no disposar d’un sistema judicial rigorós i independent; o riscos són a les pensions on  es preveu que s’acabi la guardiola de la seguretat social espanyola en un parell d’anys.

Certeses són el saber que Catalunya seguirà patint un dèficit fiscal cada any; certeses són que no es podran aplicar les polítiques econòmiques adients per al teixit industrial català; o certeses són que no es potenciaran les infraestructures necessàries per poder desenvolupar l’economia catalana.

En política econòmica existeix el que es coneix com a cost d’oportunitat o el valor de la millor opció no realitzada. Es el valor d’allò a que renunciem quan prenem una decisió econòmica. Així, si disposem d’un immoble per exemple, i el venem, el cost d’oportunitat serien els ingressos que deixem de guanyar per no haver-lo llogat.

En una inversió cal valorar no només els ingressos que es reben, sinó els potencials ingressos que no es rebran degut a  la decisió d’inversió presa. Si els ingressos potencials (lloguer)  superen els ingressos rebuts (venda) aleshores es pot considerar que la decisió de vendre no era la millor.

En el cas de decidir no a la independència, el cost d’oportunitat seria el valor de tots els beneficis que aquesta comportaria. D’aquesta manera, caldria comparar el que s’obté de pertànyer a l’Estat Espanyol amb tot el que es perdria per no disposar d’un Estat propi.

Només  l’eliminació del dèficit fiscal és un cost d’oportunitat suficient per decantar la balança en termes econòmics. Però també cal considerar el cost d’oportunitat en termes lingüístics, socials, culturals i identitaris.

La suma de totes aquestes variables ens donaria un Cost d’oportunitat de mantenir-nos dins de l’Estat Espanyol enorme. Però és que el Cost d’oportunitat real és molt més gran que aquest. De fet, el major cost d’oportunitat no són les variables descrites anteriorment, sinó el fet de disposar de les eines d’estat per poder desenvolupar les politiques econòmiques necessàries, i sobretot el tenir per primer cop un Estat que no va en contra dels interessos de Catalunya sinó que en busca maximitzar-los. Aquest és el verdader cost d’oportunitat de no assolir la independència de Catalunya.

D’aquesta manera, podem acontentar-nos en seguir sent la regió d’Espanya amb més futur o esdevenir un Estat amb un potencial molt superior. El Cercle Català de Negocis veu com objectiu l’assolir un estat de 300.000 milions € PIB, innovador, competitiu i social en els propers 10 anys.

“El major perill no és que el nostre objectiu sigui massa alt i que no l’assolim , sinó que sigui massa baix i que l’aconseguim”
Roger Fatjó

Responsable del Servei d’Estudis del CCN

La data de publicació és: 18-06-2015