Recentment, un antic assessor del l’expresident Bush mostrava la seva preocupació pel fet que una Catalunya independent hagués d’assumir part del deute de l’Estat espanyol. No és el primer que mostra una inquietud semblant. I tanmateix, no m’acabaré d’acostumar mai. Cada vegada que algú de fora treu el tema no puc deixar de contenir una sonora riallota. I és que n’hi ha per estar escagarrinat!
No és que uns i altres manifestin el seu temor a que una Catalunya independent no tingui la capacitat d’assumir una part del deute de l’Estat espanyol. De fet, ningú posa en dubte que la té. La prova més evident és que avui dia els ciutadans de la Catalunya autonòmica ja suportem per sí sols més del 31% del deute tot el deute públic de l’Estat, malgrat ser el 16,03% de la població. I res fa pensar que la quantitat que hàgim d’assumir els ciutadans d’una Catalunya independent hagi de ser major. De fet, el Sr. Margallo afirmava en un informe fet públic l’any passat que Catalunya hauria d’assumir el 16% del deute espanyol.
Però tan se val. El problema no és pas aquest. El veritable temor dels creditors de l’Estat espanyol no és la capacitat creditícia d’una Catalunya independent. Allò que realment crispa els nervis dels financers i dels polítics més temperats és que Espanya no reconeixerà mai la independència de Catalunya o, al menys, això ens vol fer creure el seu govern. I què té a veure això amb el deute? Doncs molt senzill. L’Estat català no té obligació d’assumir una part del deute de l’Estat espanyol mentre aquest no reconegui la seva independència. És més, no es pot transferir deute sense reconeixement previ. I si en algun moment la Generalitat ho acceptés, o bé l’hauran enganyat, o bé ens estarà enganyant ella a nosaltres.
Sigui com sigui, la mateixa transmissió d’una part del deute de l’Estat espanyol a una Catalunya autoproclamada independent és un acte que implica el reconeixement d’Estats. I aquest petit detallet de res porta de corcoll les delegacions diplomàtiques de tot el món i de retruc les entinats financeres internacionals. Perquè si no hi ha reconeixement, no hi pot haver repartiment del deute. I si la transmissió del deute no es fa efectiva, tururut violes deute, Espanya, l’euro i vagin a saber quantes coses més. I és clar, donat que Espanya no té res a perdre, la seva amenaça resulta prou creïble.
A més, aquestes consideracions no només afecten a l’Estat espanyol. Afecten també, als seus creditors. Així, un Estat creditor del deute de l’Estat espanyol no podrà reclamar-ne una part a Catalunya, si prèviament no en reconeix la seva independència. I si la reconeix per poder cobrar, es posarà de cul amb Espanya. I això resulta molt lleig de fer… De fet, mentre els creditors de l’Estat espanyol no reconeguin la independència de Catalunya s’hauran de comportar com si (aquí) només hi hagués una única entitat sobirana: Espanya. És a dir, mentre els creditors d’Espanya no reconeguin la nostra independència hauran d’actuar com si Catalunya no tingués capacitat jurídica per assumir part del deute de l’Estat espanyol.
Així doncs, hi ha un risc potencialment elevat de que Espanya no pugui transmetre part del seu deute a l’Estat català. I no ho podrà fer, no tant per una impossibilitat econòmica o per manca de voluntat política, sinó per una qüestió tècnica de caràcter jurídic. I és clar, seria una autèntica llàstima que tot el sistema monetari europeu fes caput per un petit tecnicisme de res…
La comunitat internacional és davant d’un autèntic dilema de difícil solució, a menys és clar, que es decidís a tirar pel dret i afrontés la secessió de Catalunya com un cas de dissolució de l’Estat espanyol. Per que mort el gos, morta la ràbia. Si l’Estat espanyol deixés d’existir, els seus béns i deutes es podrien transmetre a tots els seus successors sense que fos necessari el seu reconeixement. Només si plantegem la independència de Catalunya com un cas de dissolució d’Estats, les creditors de l’Estat espanyol podran dormir tranquils. Altra cosa és que s’ho mereixin.
Com deia Keynes, si et dec un dòlar tinc un problema. Però si te’n dec un milió el problema és teu. i jo afegeixo que si et dec més d’un bilió el problema és de tot el món mundial. Però, és clar, què se li pot anar a explicar a un neocon de les aportacions d’un extremista radical com Keynes!
Albert Pont
President del Cercle Català de Negocis
La data de publicació és: 24-04-2015