La campanya electoral d’Andalusia ens ha regalat alguna de les joies del pensament polític espanyol més profund: «Lo voy a decir muy claro. Yo no quiero y no me gusta que a Andalucía se la mande desde Cataluña ni que su futuro lo decida un político que se llama Albert». Tant les brillants paraules d’Antonio Sanz, delegat del govern central a Andalusia, com els entusiastes aplaudiments del públic, mostren un dels grans trets identitaris, un dels valors més consagrats i nobles de la identitat espanyola: l’anticatalanisme; la profunda aversió per a tot allò que provingui o tingui el més mínim traç català o que s’hi pugui assemblar encara que sigui, remotament i per casualitat, com és el cas.
Aquest és un axioma que es va repetint periòdicament, i que a corre cuita l’autor ha d’acabar matisant, no per impropi o immoral, sinó perquè contradiu la versió oficial que afirma que nació no n’hi ha més que una. El subconscient ha traït masses vegades a polítics, columnistes i lliurepensadors espanyols d’aquells de «adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor». Presentar apassionadament al Numància o al València com a «l’equip nacional» quan juga contra un equip català; impedir que una empresa espanyola surti del «territori nacional», quan es planteja el seu trasllat de Madrid a Catalunya; fomentar les patriòtiques campanyes de boicot contra productes tan catalans com Phoskitos, Schwarzkopf o Dixan, així com la inoblidable i sempre refrescant «antes alemana que catalana», no són més que evidències d’un fet inqüestionable: ni som espanyols, ni ho hem estat mai, ni ells mateixos ens hi consideren. Per què continuar, doncs, amb aquesta pantomima?
Potser sigui, perquè nosaltres no hem necessitat mai un Estat propi per saber-nos catalans. No ho hem deixat de ser, malgrat la supressió de la nostra sobirania. Però un espanyol és una altra cosa. L’espanyol necessita d’un Estat propi per saber què és. Si desaparegués l’Estat, amb ell desapareixeria la identitat que l’acompanya, com passa amb tots els Estats artificials, fruits de mil·lenàries quimeres.
En fi. Finalment ens acabarem entenent. De la mateixa manera que un espanyol de bé no voldria mai de la vida que un catalanet casual guiï el destí de la seva nació, se’ls farà comprensible i raonable que nosaltres no ens vulguem sentir governats des de fora de Catalunya; i menys encara per gent que es considerada a sí mateixa com l’arquetip de l’espanyol autèntic i castís pur, quan en realitat no ho són tant; encara que ho semblin remotament i per casualitat, com és el cas.
Albert Pont
President del Cercle Català de Negocis
La data de publicació és: 23-03-2015