Publicat a Cataluña Económica.
Sovint ens acusen de ser massa optimistes pel que fa a la viabilitat d’una Catalunya independent. Sembla com si vinguéssim a dir que Catalunya navegarà en l’abundància si s’independitza. I és clar, tant d’optimisme romàntic no resulta gaire creïble. No obstant això, mentre ens ho pensem, són altres els qui continuen vivint per sobre de les seves possibilitats. Fan com si la crisi no anés amb ells, quan precisament són els que van generar les condicions perquè esclatés, desoint les advertències de nombroses entitats catalanes.
És cert que tot procés de secessió comporta que les dues parts hagin d’assumir certs riscos, però amb voluntat política es podrien minimitzar significativament. En això consisteixen les secessions pactades. No obstant això, la secessió no pactada també és una forma de reduir els riscos; bàsicament, perquè mentre Espanya ens porti per aquest camí, cada part haurà d’assumir els seus, inclòs el deute públic.
Mentrestant, els arguments econòmics a favor de la independència van adquirint major protagonisme, més encara quan la realitat econòmica permet dissipar els dubtes que el discurs del terror ha anat sembrant. A hores d’ara, ningú pot evitar donar-se per assabentat. I no obstant això, les exportacions, el turisme, la cotització de les empreses catalanes i la captació d’inversions estrangeres es consoliden a mesura que avança el procés. De manera que, de moment, no hi ha motiu per no deixar de ser raonablement optimista, almenys per la nostra part. I el que és més important, el procés sobiranista ens dóna l’halo d’esperança que Espanya ens nega i que tanta falta ens fa.
Amb la independència, Catalunya eradicarà el dèficit fiscal que manté amb Espanya: uns 16.700 milions d’euros (300.000 milions acumulats des de 1986). A més, tindrà l’oportunitat de sortir d’un sistema que empeny a empresaris i treballadors a la insolvència i a la delinqüència fiscal. Només a Catalunya, l’administració tributària deixa d’ingressar més de 13.500 milions d’euros cada any per culpa de l’economia submergida; i això tot i ser menor que en moltes altres comunitats. El cas és que si els índexs d’economia submergida d’Espanya haguessin estat equiparables als de països del seu entorn, no hauria estat necessari recórrer al dèficit fiscal interterritorial. Però ara ja és massa tard per lamentacions. Resulta més productiu afrontar els reptes del futur.
El nostre futur més immediat passa per adoptar un nou model d’administració tributària (ja dissenyat) que ens permeti reduir en un 40% l’impacte de l’economia submergida. Igualment, hem de considerar les pèrdues que les ineficiències que la pròpia administració tributària espanyola genera anualment. En el cas de Catalunya estan xifrades en uns 9.500 milions d’euros. La independència no les eradicarà del tot, però l’adopció d’un nou model de gestió tributària acostarà la seva efectivitat a la de països del nostre entorn. Això no hauria de ser motiu per titllar-nos d’optimistes passats de moda, ja que és el que es podria esperar d’una administració pública moderna.
Però més enllà d’aquestes consideracions, la crisi ha posat en evidència el model econòmic adoptat per Espanya. Catalunya ha optat per una economia productiva basada en la industrialització. Això ha permès generar dos llocs de treball en el sector serveis per cada lloc de treball industrial; un factor clau que ha permès absorbir bona part dels excedents demogràfics d’altres comunitats. En canvi, Madrid ha optat per afavorir a les grans corporacions d’obres públiques i serveis, la demanda de les quals la genera un únic client potencial: un Estat cada vegada més endeutat i a cada quilòmetre d’autovia i de ferrocarril, més a prop del precipici. És que tractava d’emular el model de desenvolupament econòmic basat en les reals fàbriques del s. XVII?
El problema de les economies industrialitzades és que necessiten alguns factors de desenvolupament que Espanya ja no pot oferir, si és que algun dia ho va fer: infraestructures de primer nivell, un sistema polític que garanteixi la competència i que permeti maximitzar els avantatges competitius de cada territori i, sobretot, amplis mercats solvents capaços de generar demanda en sectors d’alt valor afegit. Els industrials catalans s’equivoquen si continuen pensant en Espanya com en el seu mercat natural. Mentre no sortim d’aquest paradigma, estarem condemnats a fabricar draps de cuina, quan els nostres competidors ja experimenten amb nous teixits d’última generació.
Però res d’això tindria sentit si el procés sobiranista no es fes pensant en els sectors més desfavorits de la nostra societat. 2.280.000 catalans viuen en situació de pobresa o d’extrema pobresa. I a ells ens devem. Aquesta és la cara oculta del dèficit fiscal, de la manca d’inversions en infraestructures i del cost de mantenir un Estat subsidiari. És el que dóna sentit al procés. Només la plena sobirania ens permetrà adoptar decisions econòmiques en clau catalana. Aquesta és la clau del nostre progrés.
Albert Pont
President del Cercle Català de Negocis
La data de publicació és: 20-10-2014