Aquests últims dies he estat enfeinat a l’hort de casa, mentre sobre la Serralada Litoral creixien núvols que anunciaven tempesta. Aprofitant alguna estona de repòs, he pogut veure la desafortunada entrevista que TV3 oferia a l’ambaixador d’Israel i les explicacions del professor Sala i Martín, sobre com la Generalitat està plantejant el repartiment de béns i deutes de l’Estat espanyol. Com sempre, una classe magistral. Ni l’autor de l’informe del CATN ho hagués pogut fer millor si hagués tingut l’ocasió. I en acabat, vaig tornar a l’hort des d’on observo i reflexiono; encara que darrerament l’únic que hi veig créixer és la meva inquietud.
Ja fa temps, el Cercle Català de Negocis es va posicionar a favor d’una candidatura unitària a les passades eleccions europees. Per a nosaltres, aquella era una proposta de mínims. El que veritablement volíem era rebentar les urnes amb una candidatura de la societat civil, abans que altres capitalitzessin el descontentament social provocat per la crisi, les retallades i una classe política cada vegada més qüestionada. Però ens vàrem quedar sols. I ara ja fem tard. No varem voler insistir, per un excés de prudència. No volíem que ningú es pensés que hi teníem algun interès personal, simplement per que no en teníem cap. Tanmateix, aleshores ja érem conscients que ens havíem de jugar l’èxit del procés en el camp internacional. I així és. La diplomàcia espanyola, s’està mostrant molt efectiva, entre esnobismes mesurats i Ballons Bleus agitant copes de Teso de Monja del 2008 amb un raget generós de cola. I és que la diplomàcia és com un bon vi. Vol temps i experiència; però cada un se’l pren com vol.
Catalunya ha deixat el procés en mans d’acadèmics, líders trasnuitats del maig del 68 i alguna donzella polioperada. I ara paguem el fet que la nostra representació bilateral a l’exterior respongui a absurdes quotes imposades pels partits. La lògica dels partits, sempre topem amb la lògica dels partits… l tanmateix, hem de reconèixer que tots ells fan el que poden, però això no serveix de gaire, si els nostres representants no dominen ni la llengua del país, ni se’ls proporciona instruccions i una bona agenda de contactes. Les polítiques d’Estat, no s’improvisen i la representació internacional al més alt nivell, d’una nació que aspira a esdevenir Estat, no es pot deixar en mans d’un entrenador de futbol; per bo que sigui i per molt que ens l’estimem. Ens estem guanyant que no ens prenguin seriosament.
Tanmateix, aquestes últimes setmanes hem après molt, fins i tot dels nostres propis desencerts. Ara ja tenim clar que la secessió no és només un acte de força contra un Estat. Si cal, ha de ser un acte de força contra tota la comunitat internacional. I ha de ser així, per que, en diplomàcia hi ha un principi darwinista que afirma que si una nació és capaç de mostrar-se ferma, lúcida i unida davant el món sencer, aleshores està mostrant la seva maduresa, la capacitat de sobreviure i d’integrar-se en la comunitat d’Estats. És, doncs, un error estratègic intentar reclamar l’atenció i despertar vanament les simpaties dels líders internacionals. Altra feina tenen. A més, Espanya no ho fa pas. La diplomàcia espanyola no deixaria mai una qüestió de seguretat nacional, com és la seva integritat territorial, en mans de la lògica borrosa. Simplement juga la carta de la dissuasió. I funciona.
Ara per ara, la diplomàcia catalana només pot tenir un objectiu: trencar el discurs propagandístic espanyol que afirma que el procés català és una qüestió interna de l’Estat. La independència de Catalunya és un afer internacional, té conseqüències més enllà de les nostres fronteres i, com a tal, hem d’aconseguir introduir-la a l’agenda dels Estats. El procés català no ho és un afer intern de l’Estat espanyol per motius històrics, als que la Generalitat sembla haver renunciat: la nostra annexió va ser el fruit d’un despropòsit del que mitja Europa va ser còmplice. No ho és, per motius polítics: Europa no pot tancar els ulls a un moviment cívic, pacífic i tan multitudinari que canalitza les peticions democràtiques de tot un poble. No ho és per motius econòmics: des de l’inici de la crisi (2007) Catalunya acumula un espoli fiscal de 120.000 M€, mentre veu créixer el seu propi deute i hipoteca el seu desenvolupament futur. Si el procés de reforma de l’Estatut d’autonomia s’hagués resolt de forma civilitzada tal i com es reclamava des de la societat civil catalana, avui Catalunya ni tindria deute, ni hauria d’obligar-se a fer retallades per poder pagar els interessos; i a més disposaria de 60.000 M€ addicionals. Només una Catalunya sense límits en el seu autogovern, podrà satisfer part del deute generat per una oligarquia malbaratadora que encara s’entesta en foradar Espanya i lligar els seus propis descosits amb fils d’acer.
Tampoc ho és pel simple interès dels Estats del nostre entorn. Al cap i a la fi, el respecte dels drets dels estrangers a Catalunya, la lliure circulació i la seguretat jurídica que tant reclamen els inversors estrangers, depenen del fet que l’Estat català integri els organismes internacionals i hereti les obligacions que d’ells emanin i que des de fa dècades, s’han incorporat al nostre ordenament.
I finalment, no ho és per que hem de tenir la voluntat de ser generosos amb Espanya i amb Europa. Però, això sí, si el món ens fa passar pel pedregar hi passarem; però, en acabat, la nostra actitud amb l’Estat veí i el seu deute haurà de ser molt diferent. Europa sap valorar molt bé els riscos i per aquest motiu sembla decantar la balança a favor d’Espanya. Per tant, Catalunya ha de ser capaç a de proporcionar-li algunes variables capaces de modificar el resultat del seu càlcul en el nostre favor.
I això ho hem de fer bo i sabent que a aquestes alçades, el debat no és sobre independència «sí, o no»; el debat és sobre si l’accés a la plena sobirania ha de ser pactat amb tots els actors afectats, o no. A hores d’ara ja sabem que Espanya ens vol portar a una secessió no pactada, malgrat que els informes del CATN encara contemplin aquest escenari. A més de poc realista, pactar la secessió amb Espanya dins del seu marc polític i constitucional pot ser un gran error estratègic. Simplement, estaríem condicionant la independència a l’acord. I sabent això, Espanya ens posaria unes condicions tan draconianes que ens resultarien inacceptables. I mentre no hi hagués acord, no hi podria haver independència. Fàcilment, arribaríem a un punt mort com el de la sentència del TC de 2010 sobre la reforma de l’Estatut d’autonomia. La contrapartida de la secessió pactada és que la independència i l’accés del nou Estat a la comunitat internacional és avalada per l’Estat matriu. Tanmateix, el valor real de l’aval de l’Estat espanyol no és equiparable al valor de l’aval del Regne Unit, si ho comparem amb el cas d’Escòcia.
En canvi l’escenari de la secessió no pactada és diferent. Si no hi ha pacte haurem de tirar pel dret. I aleshores, una vegada assolida la plena sobirania, tindrem tot el temps del món per pactar el que convingui dins del marc del Dret Internacional. Però, arribat a aquest punt, i donada la situació econòmica d’Espanya, les condicions les podrem posar nosaltres. Renunciant al pactisme, Espanya no impedirà la independència; simplement estarà admetent de forma tàcita deixar de ser part en el procés. Per part nostre, és molt més intel·ligent pactar amb els seus creditors i avaladors.
Bé, ja em disculpareu però jo me’n torno a l’hort. Al final la tempesta d’aquests dies no ha estat més que una breu pluja. Encara haurà estat profitosa.
Albert Pont
President del Cercle Català de Negocis
La data de publicació és: 04-07-2014