DUBTES SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

TERCERA VIA

Per què la independència? No hi ha cap altra alternativa?

Els motius que originen el procés sobiranista català són molt diversos. Però destaca l’intent frustrat de donar un nou encaix entre Catalunya i Espanya. Durant el primer tripartit, el govern central va descartar qualsevol intent de reformar Espanya des d’un punt de vista federal provinent de Catalunya. Però, sobretot, va impedir el desenvolupament d’un nou marc polític dins del marc constitucional espanyol. Aquesta voluntat va protagonitzar tot el procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia i va ser  ratificada en la sentència del TC de 2010.

Aquests fets demostres que qualsevol via de negociació dins el marc constitucional espanyol està condemnada al fracàs. El govern central mai ha tingut voluntat de pactar res, i si s’hi ha vist obligat, incompleix el pacte amb excessiva facilitat com per atorgar-li cap credibilitat.

Per aquest motiu, la tercera via no existeix. No té cap contingut concret i, si el tingués, no seria millor que el de l’Estatut que el TC va tombar.

 

INTERNACIONAL, UNIÓ EUROPEA I ALTRES ORGANISMES

Catalunya quedarà fora de la Unió Europea?

La secessió d’una part del territori d’un Estat membre de la UE supera el marc i el contingut dels tractats constitutius. Això vol dir que no està previst cap mecanisme ni d’expulsió, ni d’admissió directe. Per tant, la nostra adhesió serà una qüestió de voluntat política i és possible que estigui subjecta a algun tràmit protocol·lari. No obstant, mentre no es formalitzi, es continuaran aplicant els tractats de la Unió i tota la seva legislació amb normalitat, ja que formen part de la legislació interna de Catalunya.

Mentre Espanya i la UE no reconeguin la independència, és Espanya qui hauria de continuar representant Catalunya en els organismes de la Unió fins que Catalunya no pugui representar-se per si mateixa. Una vegada la independència sigui reconeguda, el govern català substituirà al govern espanyol en la representació de Catalunya davant la UE.

Actualment, el cas d’Escòcia obliga a la UE a desenvolupar un procediment d’admissió formal al qual es podria acollir després Catalunya. Tanmateix, en cas de secessió no pactada amb l’Estat espanyol, es podrà aplicar un procediment alternatiu contingut en el Tractat de la Unió Europea, com és la negociació bilateral Catalunya – UE. La Unió Europea pot establir acords amb tercers Estats, encara que siguin contraris a la voluntat d’alguns dels seus membres. En el supòsit que s’optés per aquest mecanisme, cap membre de la UE podrà exercir el dret de veto sobre la nostra candidatura.

És interessant remarcar que existeixen precedents en els que s’ha acceptat l’admissió directe d’Estats de recent independència, a determinats organismes internacionals. És el cas de l’admissió d’Eslovàquia al Consell d’Europa. Si hi hagués voluntat política, aquest mateix procediment es podria aplicar al cas de Catalunya i la Unió Europa.

 

Realment és necessari estar a la Unió Europea?

Avui dia hi ha altres alternatives que garanteixen el lliure comerç en igualtat de condicions que ofereix la UE com, per exemple, l’EFTA. Per altra banda, la lliure circulació de persones i els drets dels ciutadans estrangers estan continguts en els Tractats de Schengen que no són constitutius de la UE. De fet, el sistema de Schengen és obert a la participació d’Estats no membres de la UE.

Per això, Catalunya no tindria l’obligació d’entrar a la UE si volgués adherir-se a Schengen, però si que tindria l’obligació d’adherir-se a Schengen si volgués entrar a la UE.

Ara bé, des del Cercle Català de Negocis considerem que la Unió Europea, és el lloc on ens pertoca estar, malgrat totes les crítiques que se li puguin fer.

 

Haurem d’ingressar a l’OTAN?

L’obligació d’adherir-se a l’OTAN no existeix. A més, en cas que Catalunya hi vulgui entrar, existeix també la possibilitat que Espanya faci ús del seu dret de veto. Per tant, cal considerar molt bé les estratègies que Catalunya seguirà en les seves relacions internacionals en els mesos posteriors a la independència.

Per exemple, qüestions com la formació, l’aprovisionament, l’ús de l’espai aeri, l’ús d’instal·lacions aeroportuàries, els drets de pas marítim, la participació en operacions internacionals per gestionar crisis humanitàries, etc., es podrien establir en l`àmbit de les relacions bilaterals entre Catalunya i els seus possibles aliats. De totes maneres, és necessari trobar límits de cooperació.

 

Com influeix la secció de Catalunya a nivell de relacions internacionals amb altres països?

La independència no és res més que la substitució d’un Estat per un altre en les relacions internacionals d’un determinat territori. En el cas d’una secessió pactada, l’Estat matriu avala la integració del nou Estat a la comunitat internacional. En cas de secessió no pactada, que és el govern espanyol ens vol conduir, poden passar dues coses:

A)   Que Catalunya sigui internacionalment reconeguda. En aquest cas, el govern català substituirà directament el govern espanyol en les relacions internacionals de Catalunya. En aquest cas, els tractats signats per Espanya es transmeten a Catalunya.

B)   Que Catalunya no obtingui el reconeixement d’algun Estat en particular. En aquest cas no canviaria res substancial en les relacions entre Catalunya i l’Estat que no la reconegui perquè l’Estat que no reconegui la independència de Catalunya està obligat a respectar els drets dels catalans en les actuals condicions. En canvi, Catalunya no està obligada a garantir els drets dels ciutadans d’aquest Estat en territori català, ja que tècnicament això ho hauria de fer l’Estat espanyol.

 

Quin reconeixement internacional tindrà Catalunya?

Per fer previsions sobre el nostre reconeixement internacional, cal analitzar la pràctica de cada Estat en la matèria. Nombrosos Estats, amb una profunda convicció democràtica, no acostumen a posar impediments al reconeixement d’Estats de recent independència.

Fins fa relativament poc temps, alguns Estats condicionen el reconeixement al fet que la independència s’hagi assolit respectant els drets humans i les llibertats fonamentals. Avui dia, aquest condicionament ha evolucionat a noves formes, fins a exigir que el nou Estat adopti un sistema democràtic de govern, sigui amant de la pau i s’integri al sistema de seguretat col·lectiva de les Nacions Unides.

Altres, més minoritaris, exigeixen el compliment de la legalitat constitucional i l’acord previ amb l’Estat matriu. Aquesta, però, és una pràctica en progressiu desús. De fet, la secessió pactada és una excepció en la pràctica internacional dels Estats. Normalment les secessions no són pactades. I això, per sí sol, no impedeix el reconeixement internacional.

Com a conseqüència dels punts anteriors, és possible que en el període immediatament anterior a la independència formal, alguns Estats es manifestin obertament en contra de donar el seu reconeixement a Catalunya. Això ja ha passat en altres casos. Una vintena d’Estats varen manifestar que no reconeixerien la independència de Eslovènia i de Croàcia. Poques setmanes després de fer-se efectiva, però, la varen acabar reconeixent. A la pràctica no compten les declaracions d’intencions polítiques sinó els fets.

 

Haurem de demanar l’adhesió de Catalunya als organismes multilaterals?

Sí, haurem de demanar l’adhesió de Catalunya als organismes multilaterals. Els tractats constitutius de cada un d’ells estableixen els mecanismes d’adhesió. Habitualment, es requereix l’entrega d’una sol·licitud formal al Secretari General de l’organització. Posteriorment, aquesta es valora i es vota en el seu òrgan assembleari, on tots els Estats membres hi tenen representació i vot. L’admissió se sol aprovar per majoria dels vots emesos. En alguns casos excepcionals, com en les Nacions Unides, cal l’aprovació prèvia d’un òrgan restringit, com és el cas del Consell de Seguretat on alguns Estats tenen dret de veto.

Normalment, no són més que actes protocol·laris d’admissió, ja que a la pràctica si el candidat mostra la seva intenció de respectar els objectius i finalitats dels tractats constitutius, no acostuma a rebre gaires entrebancs per ser admès.

 

Espanya podrà vetar la adhesió de Catalunya als organismes internacionals?

Espanya no podrà vetar l’adhesió de Catalunya a la major part d’organismes internacionals perquè gran part de les noves adhesions s’han aprovat per majoria.

No obstant, en alguns casos molt concrets, Espanya sí que pot exercir el dret de veto. Aquest és el cas de l’Organització pel Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), ja que es requereix la unanimitat de tots els membres per ser-hi admès. En principi, és previsible que Catalunya quedi fora de l’OTAN. Si passés, seria molt recomanable establir convenis bilaterals amb algunes grans potències.

En el cas de la UE, Espanya podria exercir el seu dret de veto, però això no impediria l’adhesió de Catalunya, ja que el Tractat de la Unió Europea preveu mecanismes alternatius d’adhesió que no requereixen l’aprovació dels Estats membres.

 

ECONOMIA

Qui pagarà les pensions dels catalans?

Com en el cas d’Espanya, les pensions les pagaran els treballadors. La Seguretat Social Catalana haurà d’assumir tant la recaptació de les cotitzacions dels treballadors com el pagament de les pensions dels jubilats.

Durant els anys previs a la crisi econòmica, Catalunya ha estat capaç de generar gairebé un terç dels fons de reserva de la Seguretat Social Española. Si les contribucions dels treballadors catalans han servit per finançar un terç de les pensions de tots els pensionistes espanyols, podrem assumir el nostre propi sistema de pensions.

La qüestió principal és com abordar el primer mes de pensions després de la independència. En cas de secessió pactada es resoldria políticament entre els dos governs, català y espanyol. En cas de secessió no pactada, el govern català ha de comptar amb el finançament necessari abans de proclamar la independència. L’opció més fàcil en aquest cas és pactar un crèdit pont amb entitats bancàries nacionals o internacionals.

 

Podrem continuar pagant en Euros?

L’Euro seguirà sent la moneda de curs legal a Catalunya malgrat que ja no formi part d’Espanya, de la mateixa manera que les monedes amb la imatge del Rei Joan Carles I no han deixat de ser vàlides malgrat haver abdicat.

L’Estat català haurà de crear un Banc Central propi com a autoritat monetària. Una vegada creat, podrà formalitzar la seva admissió al sistema de bancs centrals europeus, tot i que això no sigui necessari per continuar fent servir l’euro a Catalunya.

 

Caldrà fer un acte de força per aturar l’economia?

Catalunya no pot interrompre l’activitat econòmica i comercial com a simple demostració de força, ja que els poders econòmics i l’empresariat es posicionarien en contra perquè per sobre de tot volen estabilitat.

Un altre escenari ben diferent, però, seria passada la independència i en veure perillar els drets dels catalans. En aquest cas, caldria analitzar-ho detingudament.

 

Com es finançarà Catalunya després de la independència?

La independència dóna l’oportunitat de poder disposar de tots els instruments de finançament que tenen els Estats.

Es calcula que Catalunya tindrà unes despeses totals d’uns 5.500 milions d’euros mensuals, aproximadament. La primera font de finançament és la recaptació d’impostos. És previsible que durant un període de transició, entre sis i dotze mesos, Catalunya necessiti finançament addicional que, afegit als ingressos ordinaris, permeti mantenir el nivell de despesa que asseguri tots els serveis públics.

A continuació s’exposen diverses alternatives addicionals de finançament, després de la independència:

–       L’emissió de deute públic

–       La contractació d’un crèdit pont

–       L’endeutament amb entitats bancàries

–       L’endeutament amb altres entitats estatals

–       L’endeutament amb autoritats monetàries internacionals

–       La venda de concessions d’actius i serveis públics

–       La privatització de béns i serveis públics

Tanmateix, no estan pensades com a fonts habituals de finançament, sinó exclusivament per garantir la viabilitat dels serveis públics durant els mesos immediatament posteriors a la declaració d’independència.

Les cinc primeres tenen com a contrapartida l’augment del deute públic i el pagament d’interessos. A més, la relació amb la contrapart seguiria la lògica deutor-creditor. En canvi, les dues últimes tenen l’avantatge que la liquiditat obtinguda computaria com a inversió i el fet que la contrapart, no sigui un creditor, sinó un inversor.

També existeix un mecanisme alternatiu que permetria obtenir liquiditat sense recórrer ni a l’endeutament, ni a la venda de patrimoni públic. Consisteix en l’activació dels instruments de creació de diner que ofereix el Banc Central Europeu i, que de fet, ja utilitza la banca comercial.

Aquest mecanisme de finançament té una avantatge addicional, com és el fet que permetria deslliurar-se d’una part del deute públic espanyol una vegada acordat el seu repartiment amb Espanya. És a dir, de la part que Catalunya es comprometi a assumir, podria descomptar la part que ja hagués assumit. Amb això, Catalunya podria obtenir liquiditat del Banc Central Europeu, podria pagar l’obligació a data del seu venciment o podria renegociar-la.

 

Quina part del deute espanyol haurà d’assumir Catalunya?

En principi, mentre no hi hagi acord entre les parts, Espanya i Catalunya hauran d’assumir el seu propi deute, ja que el deute espanyol no es pot transferir a Catalunya sense el consentiment  del govern de Catalunya.

En segon lloc, caldrà establir diferents categories de deute:

–       Deute d’altres comunitats autònomes, administracions i organismes regionals: Catalunya no té obligació d’assumir deute d’entitats públiques que no integrin l’administració central de l’Estat.

–       Deute de l’Estat contret amb particulars: Catalunya no té obligació d’assumir deute públic de l’Estat espanyol contret amb particulars. Tanmateix, podria subrogar una part d’aquest deute, per obtenir finançament mitjançant els instruments de creació de diner del Banc Central Europeu.

–       Deute territorialitzable: és el deute contret per l’administració central de l’Estat per fer obres serveis i infraestructures en un territori concret. En aquest cas, Catalunya només tindria l’obligació d’assumir el deute pendent d’amortitzar en el moment efectiu de la independència, previ acord amb l’Estat espanyol. Catalunya no té obligació de pagar el cost íntegre de les seves infraestructures, ja que mentre era una regió d’Espanya ha estat contribuint en el finançament de totes les infraestructures de l’Estat.

–       Deute no territorialitzable: és el deute comú a tots els ciutadans espanyols amb independència del seu origen i lloc de residència. Catalunya hauria d’assumir-ne una part proporcional en funció del seu pes demogràfic. Però, en tal cas, l’Estat espanyol estaria obligat a transferir els actius associats al deute que assumís Catalunya i una part equivalent dels béns d’Estat no territorialitzables: reserves del Banc d’Espanya, comptes corrents, títols empreses i productes financers, patrimoni nacional. En cas contrari, Catalunya tampoc tindria obligació d’assumir una part d’aquest deute.

–       Deutes i obligacions amb proveïdors: Catalunya hauria d’assumir les obligacions de les entitats públiques espanyoles situades en el nostre territori, amb proveïdors i treballadors. Per exemple, les obligacions amb el proveïdors dels aeroports i ports catalans.

INVERSIONS, COMERÇ I EMPRESA

Posaran aranzels a Catalunya?

El règim aranzelari serà el mateix que ara  perquè forma part del nostre ordenament jurídic. Està garantit no només pels tractats de la UE, sinó per tota la xarxa de tractats de lliure comerç que estableixen la clàusula de la nació més afavorida.

Només es podrien aplicar aranzels si Catalunya renunciés formalment a ser membre de la UE. En tal cas, la UE sí que podria aplicar l’aranzel exterior comú, que de mitjana seria un 1,5%. Tanmateix, aquest aranzel té efectes limitats ja que està concentrat en determinats productes molt concrets.

Cal remarcar que el 74% del trànsit entre Espanya i França passa precisament per Catalunya. Per això, políticament no interessa aplicar aranzels a Catalunya perquè, aquest cas, Catalunya també podria aplicar els seus propis aranzels en reciprocitat i això gravaria productes elaborats i comercialitzats dins de la UE.

 

És cert que els inversors estrangers marxaran de Catalunya?

Les dades oficials ens mostren que des de l’inici del procés sobiranista, Catalunya es consolida com a una de les majors regions receptores d’inversió estrangera. Cal considerar, a més, que els processos de secessió acostumen a generar nombroses oportunitats de negoci que, en el cas de països atractius com Catalunya, solen interessar als inversors internacionals.

De fet, és la permanència a Espanya el que frena la recepció d’inversions. En els darrers mesos, algunes empreses com BASF han hagut de renunciar a realitzar les inversions que tenien previstes a Catalunya a causa dels constants endarreriments del govern central en l’execució d’inversions públiques en infraestructures imprescindibles per a la seva activitat econòmica.

Més enllà d’això, des del CCN considerem que no ha de fer por que les empreses tinguin plena llibertat per establir-se allà on vulguin. Avui dia, el caràcter centralista de l’Estat espanyol fa que es generin excessius incentius a que les empreses s’instal·lin a Madrid, com ara: la concentració de les subvencions a empreses que s’instal·len a  Madrid, la facilitat de tancar contractes amb entitats estatals, l’obtenció d’ajuts públics i rescats, etc.). En canvi, amb la independència Catalunya podrà competir en igualtat de condicions.

 

És cert que les grans empreses catalanes marxaran a Madrid?

En els anys previs als procés sobiranista, moltes empreses catalanes han marxat de Catalunya com a conseqüència de la política centralista de l’Estat espanyol. Entre 1997 i 2007 més de 9.100 empreses catalanes es varen deslocalitzar a altres regions de l’Estat espanyol.

D’entrada la independència aturarà aquesta tendència. I poder competir en igualtat de condicions, ens permetrà maximitzar les nostres avantatges competitives. Només en aquest escenari podem atreure i incentiva la localització d’empreses.

En qualsevol cas, l’argument de que el mercat espanyol és més gran que el català, és un argument fal·laç. Avui dia no hi ha mercats grans o petits. Només hi ha un únic mercat que tendeix a cohesionar-se: el món. Si malgrat tot, alguna empresa decidís traslladar-se a Madrid, el mercat de lliure competència garanteix que el lloc que deixi buit l’ocupi alguna altra.

 

NACIONALITAT

Tindrem el dret a conservar la nacionalitat espanyola?

Normalment, s’entén que la nacionalitat és el vincle jurídic entre una persona i un determinat Estat. Per tant, qualsevol procés de secessió suposa el trencament d’aquest vincle, si més no com a norma general.

Tindríem dues nacionalitats mentre Espanya i altres països no reconeguin la independència de Catalunya. En tal cas, haurem de fer servir la nacionalitat espanyola davant les autoritats de països que no hagin reconegut la independència i, la catalana, davant d’aquelles que sí la reconeguin.

No obstant, tot dependrà de la voluntat política de les parts. Des del punt de vista del CCN, els ciutadans catalans que vulguin conservar la nacionalitat espanyola, ho haurien de poder fer sense restriccions, sempre que es compleixi algun criteri d’efectivitat (haver-hi nascut, tenir-hi ascendència, haver-hi residit, etc.), segons els  mecanismes que preveu la llei. Aquesta és una pràctica habitual en casos de secessió d’Estats.

Cal remarcar, però, que una cosa és tenir dues nacionalitats, i una altra cosa molt diferent és tenir doble nacionalitat. Per tenir doble nacionalitat ambdós Estats, català i espanyol, haurien de reconèixer mútuament la doble nacionalitat dels seus ciutadans  per tal que pugui ser utilitzada indistintament davant de tercers països. Aquest model, però, comporta alguns problemes per a Catalunya com, per exemple, la falta de ciutadans nacionals propis per a ser reconeguda com a Estat independent; o el no tenir força ni efectes jurídics fora del nostre país.

 

Quina nacionalitat tindran els estrangers residents a Catalunya?

La successió d’Estats, en matèria de nacionalitat, només afecta als titulars de la nacionalitat de l’Estat predecessor, és a dir, els ciutadans de nacionalitat espanyola residents a Catalunya. Això vol dir la secessió no afecta als titulars d’altres nacionalitats. Per tant, els estrangers continuaran conservant la seva nacionalitat.

 

Quina nacionalitat tindran els catalans residents fora de Catalunya?

El Dret Internacional estableix que no es pot obligar a adoptar la nacionalitat catalana als catalans residents fora de Catalunya. Per adoptar la nacionalitat catalana, cal el consentiment dels interessats a través d’un acte administratiu.

Més enllà d’això, la legislació haurà de preveure els mecanismes d’adopció de la nacionalitat catalana per a catalans d’origen, residents fora de Catalunya en el moment efectiu de la independència.

 

JUSTÍCIA, EXÈRCIT I DEFENSA

Des d’ Espanya enviaran els tancs a Catalunya per evitar la secessió?

En la presentació de l’informe núm. 10 sobre el procés constituent, Carles Viver Pi Sunyer, president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, ja va anunciar que en cas de bel·ligerància per part de l’Estat espanyol, el parlament de Catalunya podria declarar unilateralment la independència.

De totes maneres, l’extrema bel·ligerància del govern espanyol pot decantar decisivament i positivament el reconeixement internacional de Catalunya. No obstant, que es tracti d’una secessió no pactada no vol dir que hagi de ser una secessió violenta. Des del punt de vista del CCN considerem que hem de mantenir-nos serens i demostrar en tot moment que aquest és un moviment pacífic i democràtic.

 

Com garantirem la seguretat jurídica després de la independència?

Una vegada assolida la independència, l’ordenament jurídic català no trenca amb l’ordenament jurídic espanyol. En el moment efectiu de la secessió, tota la legislació espanyola en vigor a Catalunya continuarà en vigor fins que el Parlament de Catalunya la modifiqui. La independència no afecta la validesa ni dels contractes entre particulars, ni dels contractes entre particulars i l’administració.

 

De qui dependrà la defensa de Catalunya?

La seguretat nacional de Catalunya, el control de les fronteres i l’assumpció dels compromisos internacionals sobre la no proliferació nuclear, el desarmament i altres, només poden dependre de l’Estat català. Una vegada assolida la independència Catalunya serà internacionalment responsable i, per tant, haurà de crear els instruments necessaris que permeti assumir la seva responsabilitat. Aquesta és una de les principals diferències entre ser una regió i ser un Estat.

Catalunya s’haurà d’integrar al sistema de seguretat col·lectiva de les Nacions Unides, com qualsevol altre Estat. Això no és incompatible amb el fet que Catalunya es declari neutral i adopti un ideari pacifista. En tal cas, es podrien crear instruments i mecanismes de control. Per exemple, l’adhesió de Catalunya a qualsevol organisme militar internacional, hauria de superar l’aprovació parlamentaria o, fins i tot, la seva ratificació mitjançant consulta popular. Però, ara per ara, no existeix la possibilitat de subcontractar la defensa a una entitat pública internacional.

 

VALL D’ARAN

Quin estatus tindrà la Vall d’Aran?

En principi, la Vall d’Aran forma part de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Per tant, el seu futur polític està lligat al de Catalunya. Ara bé, la Vall d’Aran hauria de tenir un estatus jurídic diferenciat que s’hauria de negociar bilateralment entre les parts.

Com a mínim, els aranesos, haurien de rebre l’estatus de minoria nacional transfronterera, ja que la seva presència en el territori és ancestral, formen part de l’origen històric del principat, viuen en comunitat, i a més, existeix una continuïtat territorial entre els aranesos i els occitans. Més enllà d’això, la constitució catalana podria recollir un mecanisme que garantís el dret a decidir dels aranesos.

Això mateix no és aplicable a altres grups establerts a Catalunya com a fruit de processos migratoris de caràcter econòmics. Aquests no obstant, a més dels drets propis dels catalans, han de tenir reconeguts alguns drets addicionals, com el dret a conservar la nacionalitat espanyola, si és el seu desig, així com drets en l’àmbit lingüístic, per exemple, en la seva relació amb l’administració de l’Estat.